A Buchenwald, camp de concentració concebut com una gegantesca i sinistra ciutat, una porta de ferro, amb la inscripció Jedem das seine (“A cadascú, el que es mereix”), era l’accés per a tots els condemnats, entre ells 635 republicans de tot l’Estat espanyol.
La majoria van ser deportats el 1944, i la resta van arribar l’any anterior i el 1945. Alguns d’ells procedien d’altres camps i van anar directament a comandaments exteriors, entre ells, algunes dones que provenien de Ravensbrück, per altres, va ser el punt de partida cap a altres destinacions. La mortalitat es pot xifrar aproximadament en un 20%, però també hi va haver un nombre significatiu de desapareguts.
Compiègne va ser el camp de trànsit des d’on van iniciar l’infernal viatge, de dos a tres dies, cap a Buchenwald, on ja estava en funcionament l’estació de ferrocarril, des de desembre de 1943. Les dates de la seva deportació estan vinculades a les polítiques repressives dels alemanys a la França ocupada. En efecte, des del mes de juny de 1943 fins al mes de gener de 1944, van partir, des Compiègne, vuit grans transports, amb un total de 10.274 deportats a bord. En aquell moment, el règim nacionalsocialista, davant els signes clars de la seva derrota, alhora que perseguia amb tot rigor els moviments de resistència, precisava mà d’obra esclava per a les seves fàbriques armamentístiques, com ho prova la seva posterior destinació a Dora o les fàbriques DAW de les SS.
Una bona part dels deportats en aquesta etapa del camp eren francesos reticents a ser enrolats al STO (Servei de Treball Obligatori), i que nodrien les files de la Resistència , en què ja hi havia molts homes i dones republicans. Moltes de les detencions es van produir al llarg de la frontera dels Pirineus , on romanien els nuclis més significatius dels exiliats espanyols.
El primer gran transport partir de Compiègne el 25 de juny de 1943, i el van seguir quatre més al llarg d’aquell any, el 3 i el 17 de setembre , el 28 d’octubre i el 14 de desembre. En tots ells hi va haver pocs deportats republicans, ja que va ser en els tres transports del mes de gener de 1944 on la seva presència va ser més significativa, amb una xifra que superava els 500 homes.
El 17 de gener de 1944, uns 250 espanyols van iniciar el mateix camí al costat de 1.506 francesos, la majoria procedien de les presons on estaven arran de la seva detenció fruit de les batudes contra la Resistència. Durant aquest viatge, es van produir algunes temptatives d’evasió, quan el comboi encara es trobava en territori francès , cosa que es va repetir en posteriors transports. Als pocs dies de la seva arribada, del 10 al 17 de febrer, més d’un 40 % va ser transferit a Dora, Flossenbürg i altres comandaments, i fins i tot a Mauthausen. Un dels integrants d’aquest transport, Marcel·lí Garriga, va relatar la seva experiència a Un vilanoví a Buchenwald.
El 22 de gener de 1944, un comboi amb 2.005 deportats arribava de nou a Buchenwald, amb característiques similars a l’anterior, pel que fa als trasllats. El llarg viatge, narrat per Jorge Semprún i també per Edmon Gimeno Font a “Buchenwald, Dora. Bergen-Belsen. Vivències d’un deportat”, estan referits al transport que va sortir de Compiègne el 27 de gener de 1944, amb 1.583 deportats, i en què van morir un 35,7% d’ells, sobretot en Dora i en les pedreres subterrànies d’Ellrich i Harzungen.
Després de Mauthausen i Dachau, Buchenwald va ser el camp nazi on van ser deportats més republicans, els quals van pagar amb l’esclavitud i la mort la seva participació en els moviments de resistència, amb el convenciment que prosseguien la lluita antifeixista que havien iniciat el juliol de 1936. L’alliberament, per als que van sortir vius, no va significar la llibertat i el retorn al seu país, al contrari, es van veure abocats a l’exili o la persecució a Espanya.
Rosa Toran, historiadora
Amical de Mauthausen i altres camps